Juma

Sortim del Pont del Pastor amb una llum ben diferent del novembre passat on el termòmetre marcava -2 °C i els dits demanaven clemència, avui la primavera ens rep amb una suavitat amable i una explosió de vida a cada passa. Ens endinsem al Congost de Mu un cop hem passat per les passeres tot arran de la muntanya, arribem al Pont Penjant de Camarasa, que travessem amb aquella lleugera emoció que sempre desperta el balanceig sota els peus. A sota, l’aigua baixa clara i tranquil·la. El contrast amb la sortida hivernal és espectacular. Allà on abans dominaven els tons grisos, el silenci i la fred, ara hi esclata un mosaic de flors silvestres amb els marges del camí convertits en un petit jardí espontani, on els ocells s'encarreguen de posar la música mentre el congost s’obre i es tanca entre parets de roca que imposen respecte. El ritme és tranquil, gairebé contemplatiu. Fem aturades no tant per descansar com per assaborir el moment. La tornada es fa amb aquella sensació de plenitud que només dona la natura quan es mostra generosa, inevitablement comparem aquell dia de novembre, dur i glaçat, amb avui, amb la primavera desplegant-se sense reserves, el camí, com sempre, ens ha regalat una altra cara, això sí, tan memorable la una com l'altra.

Sortida pel Berguedà amb aquell punt d’aventura que només tenen els territoris encara per descobrir. Arrenquem de Casserres amb l’aire fresc del matí acariciant-nos la cara i amb aquella sensació agradable que promet un gran dia. El camí serpenteja entre boscos clars i camps de conreu, sovint caminant sobre la immensa roca que domina bona part de la ruta. Les passes ressonen sobre grans lloses planes, a vegades costerudes modelades pel temps. La sorpresa arriba amb la Balma de les Set Portes, una formació rocosa curiosa, gairebé màgica, esculpida durant anys amb una paciència infinita. Les seves obertures juguen amb la llum i conviden a aturar-se, observar i imaginar històries antigues. Continuem fins a Sant Miquel de Fonogedell, una petita joia amagada, l’ermita, discreta s’integra amb una naturalitat sorprenent en el paisatge. Finalment, pugem fins al Serrat de la Madrona, el punt més alt del recorregut, des d’aquí dalt, les vistes s’obren generoses i la sensació de llibertat és absoluta. El dia és esplèndid, amb un cel net que sembla fet a mida per caminar. El Berguedà s’estén als nostres peus i ens recorda, amb elegància, que encara ens queda molt per descobrir. Una ruta rodona: bon temps, bona companyia i una zona que, tot i ser desconeguda per a nosaltres, ens ha captivat. D’aquelles que et deixen amb un somriure… i amb ganes inevitables de tornar-hi.

La ruta ens porta a un racó, desconegut per nosaltres, ple d’història i paisatge al voltant de Sant Pol de la Bisbal, un petit temple romànic que s’alça serè entre camps i bosquines suaus. El camí avança entre pistes forestals i corriols, amb trams ombrívols que alternen amb clarianes des d’on s’intueixen masos dispersos i turons arrodonits. A mesura que guanyem una mica d’alçada, el paisatge es fa més obert i apareixen bones vistes sobre la plana. Un dels punts més interessants de la ruta és el Pou de Glas del Mas Moruny, testimoni d’un passat en què el gel esdevenia un bé preuat. El recorregut continua amb suaus pujades i baixades fins arribar a Santa Llúcia de l'Arboç, petita ermita d’aire recollit i entorn encisador. És un indret ideal per fer una pausa, compartir esmorzar i comentar la jugada mentre la vista s’estén sobre el mosaic de camps i boscos que ens envolta. A la tornada busquem i trobem ben amagats al bosc, el Dolmen del Clot de la Tina i la Cisca de la Cadira del Bisbe i acabem la sortida assaborint la sensació d’haver fet una ruta que demostra que, ben a prop, hi ha petits tresors que val la pena redescobrir.

Sortim de Port Lligat, el poble ens queda enrere de seguida i el camí s’estreny entre marges de pedra seca, baixos, irregulars, aixecats amb paciència antiga. Cada pedra sembla col·locada per resistir el vent del nord que avui ens acompanya amb forts cops trencant el silenci com només ho sap fer la tramuntana. El sender avança sense presses, serpentejant entre oliveres, ginebrons retorçats, estepes i romaní i el pas ressona sec, com si el camí respongués a cada trepitjada. A estones el mar desapareix i a voltes anem veient les cales solitàries que apareixen més avall, encaixades entre roques fosques. Es un gris dia d'hivern i l’aigua, vista des de dalt, té uns tons blaus impossibles. A mesura que avancem, el paisatge es torna més salvatge i mineral. La vegetació s’abaixa, les roques prenen formes estranyes, gairebé escultòriques. Continuem passant pel camí de pedra seca i s’hi endevina la traça dels qui hi passaven amb rucs, eines i històries. Finalment, després d'un corriol costerut arribem al Far de Cap de Creus que emergeix com un límit. Aquí s’acaba la terra i comença el mar obert, la tramuntana bufa sense compassió ni obstacles, la sensació és d’arribar a un lloc extrem, antic, on tot és essencial: vent, roca, llum i horitzó.

Sortim del pàrquing del Restaurant Can Bundància quan el dia tot just s’ha obert pas entre els prats i les feixes. L’aire és fred i net, amb aquella olor de terra humida i herba que acompanya els matins tranquils de la vall. El camí s’enfila suaument entre camps i marges de pedra seca. A mesura que guanyem alçada, el sender s’endinsa en una pineda clara. La llum s’escola entre les branques i dibuixa ombres canviants al terra. El pendent es fa una mica més exigent, però el pas és còmode i constant. De tant en tant, alguna clariana ens regala vistes sobre el paisatge ondulat, amb masos escampats i el verd dominant-ho tot. Arribem a Sant Eudald de Jou, petita i discreta, com si s’hagués volgut amagar del temps. L’ermita respira serenor; les seves pedres expliquen segles de devoció popular i de vida rural. És un bon lloc per aturar-se uns minuts, esmorzar i recuperar l’alè. Reprenem la marxa en direcció a l’Ermita de la Mare de Déu del Cós. El camí continua entre bosc i trams oberts, amb suaus pujades i baixades que conviden a caminar sense pressa. La natura acompanya amb una varietat de colors i textures, i l’horitzó s’eixampla a mesura que ens acostem al destí. L’arribada al Cós té un punt especial. L’ermita s’alça en un indret privilegiat, amb vistes dels Pirineus nevats, el Pani, el Montgrí, Rocacorba i als seus peus una plana inmensa amb els pobles com petites taques plenes de vida que compensen l’esforç del recorregut. El lloc transmet recolliment i pau, i convida a seure, mirar al voltant i deixar que la mirada s’allargui sobre el paisatge. És un final que no necessita grans paraules. El retorn es fa amb la sensació d’haver recorregut no només un camí físic, sinó també un petit viatge interior. Una ruta senzilla però plena d’encant, on la història, la natura i el silenci es donen la mà. Per acabar un bon dinar al restaurant amb bona companyia.

Desde el Coll de la Serra agafem un corriol costerut i pedregos que ens porta a les Bateries Tallaferro, continuem el camí fins a la Torre Maledoc amb unes magnífiques vistes del mar, de la línia de la costa i la plana del Roselló, comencem a baixar i un cop hem passat per la Bateria 500, agafem el GR-10 passant per la Tina d'en Reig i travessem collades i camps fins tornar finalment al Coll de la Serra

Ruta per camins estrets i sinuosos picats en la pedra seguint el curs de Segre, amb passareles abraçades a la roca, metaliques unes i cimentades les altres, el riu passa en calma per l'estret congost, aquí el silenci és tant impresionant com les vistes

Marxant per les Guilleries, una zona de roca humida i ombrívola, alfombrada a la tardor amb multitud de fulles dels alzinars i fagedes, el camí, ple de ziga-zagues facilita la pujada a Sant Miquel de Solterra a 1.202 mt, amb unes vistes espectaculars